Tots el que emigrem guardem poques coses del nostre passat, perquè quan agafes un avió per anar a viure a un altre país, no pots endur-te massa equipatge.
Així doncs, vens amb una maleta plena de roba, però sense el passat, sense fotos, sense les joguines que t'acompanyaven, sense el teus amics i quasi sense família.
Ja fa 28 anys que sóc a Catalunya, el últims 17 al Papiol, on he trobat el meu lloc, el meus amics/amigues, la meva família.
Jo no en tinc gaires fotos de quan era petita, però tinc el record més meravellós de tots: els meus avis.
No vull aquí posar totes les coses que recordo d'ells i que trobo a faltar, això m'ho guardo per a mi...però vull que els coneixeu.
És el meu petit homenatge a aquestes persones que em van estimar tant i van fer tant per mi. Ja fa anys que se'n van anar, però sempre m'acompanyen.
Es deien Vicente Germán i Julieta Añez.
1 comentari:
Patricia, per decidir-te (i segurament trobar temps per fer-ho) a començar a mantenir el teu blog MOLTES FELICITATS.
Vàrem estar juntes al curs de bloggs del 3 de febrer.
SEGUEIX, JA VEURÀS QUE DESPRÈS ÉS ADDICTIU. UNA ABRAÇADA ALCALDESSA.
Pilar Ventura Py
Publica un comentari a l'entrada