Com participar?

Per llegir o insertar un comentari, clica sobre "comments" al final de cada article (post)

Validaré per a la seva publicació tots aquells comentaris que s'expressin dins del respecte i l'educació.

No tens perquè opinar com jo, perquè no tots pensem igual, però si demano és coherència dins d'un marc democràtic i de respecte.

Si vols enviar-me un mail, clica el sobre.

També et pots subscriure i rebràs els post quan els publiqui

Signa amb el teu nom o amb un Nick, per poder seguir el curs de les intervencions, evita l'anònim que crea confusions.

28 de febr. 2007

VIATGE AL PASSAT

Ja he tornat.

He canviat el títol perquè m’ho he repensat i aquesta segona part és una tornada al passat.

Vull parlar dels espais públics.

Fa 17 anys, per anar amb els nens havíem d’anar al Bosc del Blanc amb uns jocs que devien portar no sé quants anys.

També teníem un parc infantil a la Plaça Prínceps d’Espanya i un altre parc a sota del que avui és el Mirador.
El nens no tan petits no tenien on jugar a pilota, i els adolescents i els joves vagaven en una eterna passejada sense destí pels carrers del Papiol.

En aquests anys podem dir que continuem tenint el Bosc del Blanc amb uns jocs que es van renovar a la primera legislatura de Junts pel Papiol i que desprès no han tingut ni una mica de manteniment. I d’això fa quasi 8 anys.

Recordo que les mares ens queixaven del Bosc del Blanc quan anàvem amb els nostres fills, en aquella època, perquè n’hi havia molts perills i no hi havia protecció. Els nens jugaven a la pilota i sempre acabaven tirant-se pel barranc a buscar-la.

Llavors els actuals membres de l’Ajuntament van decidir canviar els jocs, i posar unes tanques estèticament monísimes però on la seguretat, per als nens, brilla per la seva absència, per això els nens segueixen tirant-se pel barranc a buscar la pilota.

Recordo també que en aquella època, les mares amb nens petits ens queixàvem de que els grans jugaven a pilota allà amb els petits pel mig, el que comportava que molts petits acabaven plorant en algun moment o altre. I llavors ja proposàvem que s’havia de fer un lloc pels nens no tan petits i que poguessin jugar lliurement a pilota perquè tampoc era just per a ells aquella situació.

Jo vaig viure aquesta situació fa 14 anys.

Fa uns mesos recollint aquesta eterna súplica de les mares i per dir que havien fet alguna cosa al respecte....l’Ajuntament va crear una zona per a jugar a pilota i skate a la part del darrera del carrer Jacint Verdaguer.

Una zona on jugar a pilota i on el terreny no està anivellat? Una zona per a jugar a pilota amb un barranc per on es colen irremediablement les pilotes i per on irremediablement els nens es llencen a buscar-les?

Recordo que quan en un ple van dir que farien aquesta zona d’oci per a infants vam demanar hora amb el senyor Borràs (Regidor d’Urbanisme) per a saber en què consistia.

Ens vam seure en una taula rodona. El Sr. Borràs en va explicar que havien projectat aquella zona per a que els nens tinguessin on jugar a pilota i així deixarien de saltar dins del pati del col·legi.

Jo vaig viure precisament on van instal·lar aquesta zona, així que lo primer que vaig dir és que si posarien una xarxa perquè hi ha un desnivell bestial, els perills, etc, etc

Vaig quedar glaçada amb la contestació...no puc posar cometes perquè no son textuals, però venia a dir que ara la gent tenia moltes tonteries, que no feia falta xarxa, que quan nosaltres érem nens jugàvem al carrer i anàvem per la muntanya i no ens passava res.

A més, hem fet un seguiment de nens que hi van al parc i només un parell de vegades vam veure dos nois, però la resta de dies no va haver-hi ningú. I si parles amb el propis infants et contesten "que no es pot jugar allà a pilota".

Amb l’obra del Casc Antic es van carregar el parc que hi havia a la plaça Prínceps d’Espanya on només han deixat 2 o 3 bancs i cap joc.

El parc de sota el Mirador....porta inutilitzat no sé ni quant, però a sobre dona peu a que es propiciïn determinades actituds ....L’import econòmic per a fer un parc és mínim (us ho dic perquè conec el tema per la feina que faig) i un lloc com aquest ha d’estar il·luminat per a que no doni peu a res més que pel que s’ha fet.

De cara a les eleccions passades l’equip de govern actual va dissenyar i habilitar un parc en el carrer Anselm Clavé. Van fer instal·lacions, van posar tanca, van posar jocs, bancs, etc. etc....el van inaugurar....però l’han hagut de tancar i desmuntar perquè tenien un judici amb la propietària i aquell terreny no era de l’Ajuntament. (Això és fortíssim)

Ara s’està creant un nou parc, on fins ara estava el Parc dels Pins...i clar, com que ara no n’hi ha pins el volen anomenar Parc Central.

Amb un cost de 800.000 € i la vida de quasi un centenar d’arbres....

I amb això tornem al passat... Disset anys més tard de com vaig començar aquest article, els nens petits només tenen el Bosc del Blanc, amb les mateixes mancances de llavors i cap altre parc. Els nens no tant petits segueixen sense poder jugar a pilota si no és saltant la tanca del col·legi perquè ningú fa un lloc per a ells, els hi obre la pista o els hi deixa els caps de setmana el poliesportiu. El adolescents segueixen vagant en la seva eterna passejada sense destí pels carrers del Papiol. I als joves acaben anant-se del poble perquè el poble no els hi dona les mateixes oportunitats que a altres municipis.

Per als joves han creat un Punt d’Informació Juvenil...això en diuen política de joves...a la inauguració no va anar cap jove, però és que a més només obre dilluns i dimecres de 17 a 20 hores....segurament les millors hores per que els joves puguin anar (¿?¿?¿?¿?!!!!!!)

O sigui que fer política de joves és posar mobles en una habitació (mini, per cert), amb 3 ordinadors, 3 taules i cadires i un munt de papers...i a sobre fer política de joventut representa només dos dies per setmana 3 hores. Anem apanyats si això és el futur.

Ara podria llençar-me en el tema del manteniment inexistent d’altres edificis com és el polisportiu amb la companyia des de fa anys d’una obertura a la pista, podríem parlar del Casino, podríem parlar de l’antic Ajuntament, etc,etc, però és tard i toca anar a dormir que demà també toca treballar.

Això és el meu viatge al passat...i el de tots els papiolencs.

27 de febr. 2007

CONVIVENCIA AMB EL PASSAT

Avui he estat passejant pel poble, parlant amb la gent i rememorant records.

Fa 17 anys que sóc al Papiol, i fa 17 anys quasi tot era totalment igual, o una mica millor, perquè les coses tenien 17 anys menys que avui, i els anys no perdonen.

Els carrers han anant envellint inexorablement sense ningú que els ajudés a superar el pas del temps.

Les voreres estan plenes de bonys o falten rajoles, i moltes d’elles son pràcticament intransitables.

Les borades estan trencades i moltes quasi ni existeixen, perquè en temps immemorials (òbviament no els últims 8 anys en que els carrers no han tingut la sort de guarir alguna restauració) algú va anant posant capes d’asfalt, una sobre l’altre, fins quasi bé fer desaparèixer la borada.

El carrer Major, (se suposa que carrer Major es posa als carrers principals dels pobles no?), doncs fa veritable pena...o potser hauria de dir por.

És increïble que al segle XXI hi hagin pobles amb carrers així. Si pels madurets com jo ja és difícil caminar per ell, no vull ni imaginar el que pot ser pels avis!!! I per les mares que porten cotxet és un veritable suplici aconseguir que les rodes facin la funció per la qual han sigut concebudes.

A més, al carrer Tarragona, no fa gaire, algú va decidir que en lloc d’arreglar les voreres com s’ha de fer (posant rajoles), era més fàcil/econòmic/adequat/estètic (¿? No sé com denominar-ho) posar directament ciment, la qual cosa fa que ara, per a la seva correcta reparació, s’hagi de picar i tindrà un cost molt molt més elevat del que hauria sigut.

I pel carrer Lluis Companys (Baixada del Casino), tampoc tinc ni paraules.

Quasi cap carrer es lliuraria de la meva critica.

Als nostres carrers els hi fa falta un merescut lifting que els hi ajudi a superar el pas del temps i ens faci més còmode a tots passejar per ells.

En els últims 17 anys hi ha hagut 2 carrers als que els hi ha tocat la loteria perquè s’han recordat d’ells i els hi ha posat crema anti-arrugues (i ara podríem afegir el carrer Francesc Macià que finalment tindrà voreres!!!!)

Si parlem del carrer del Carme, hem de reconèixer que ha quedat molt bé. Ben condicionat, amb una plaça, amb il·luminació nova, sincerament, sense tenir en compte les places d’aparcament que es van perdre i la falta que fan, l’obra en si la podríem qualificar de molt bé.

Clar que sembla ser que amb aquesta obra, se'ls hi van exhaurir les idees...o potser aquesta els hi va sortir bé perquè els veïns van poder participar del projecte i estaven molt a sobre, no com va pasar amb el casc antic.

L’altra zona on es va voler posar una mascarilla d’envelliment va ser en el casc antic....però la mascarilla devia de ser barateta perquè van sortir més arrugues.

Van decidir fer una casc antic, amb unes llambordes (adoquins) que, sincerament, qui porta urbanisme se les podria haver posat a casa seva una temporada per a saber el que es pateix trepitjant això. Suposo que els membres del consistori no deuen passar gaire pel casc antic perquè sinó cada vegada que parlen d’aquesta obra s’haurien de posar vermells.

La valoració a dia d’avui, només 3 anys desprès de les obres, es que la gent no pot caminar i està constantment dient paraulotes per cada torçada de peu, per cada caiguda, per portar talons, per no portar-los, per portar cotxet,...

Si mirem el clavegueram, trobem les reixes soltes i les que ja no sabien què fer amb elles, simplement les han cobert amb ciment i han tapat el forat.

Si mirem les llambordes, veurem que moltes no hi son (suposo que han optat per emigrar) i n’hi ha altres que dintre de poc tampoc hi seran (potser faran reagrupament familiar).....I tot això en només 3 anys.

Si decidim no mirar al terra per no plorar de pena... mirem cap a munt...llavors ja no sabem què fer...perquè han fet una obra, per a millorar un carrer, que està pràcticament intransitable, en el qual es van gastar una pasta increïble...i no han sigut capaços de soterrar els cables????

Sincerament ja no sé on mirar, perquè miri on miri només veig coses a fer, coses bàsiques, coses que no han d'esperar una eternitat i que només necessiten de la bona voluntat, previsió i planejament.

També va haver ¿voluntat? d'arrenjar l'Avinguda Generalitat, el tros de davant de la Ferreteria...però tampoc van ser capaços de preveure el soterrament de contenidors d’escombreries.


El que sí és veritat és que s'han fet carrers al darrera del Casino...però s'ha d'aclarir que ho han pagat els veins.

Algú s’ha assabentat de que existeixen subvencions per a millora de carrers????? Ja no sé si per a aconseguir aquestes coses tan bàsiques que necessita el poble, no hauríem de enviar als responsables del Consistori les convocatòries de subvencions que surten, ja que pel que sembla no son capaços de mirar-les per sí mateixos.

Com que avui estic inspirada en un altre article us parlo d’altre part de convivència del passat, però primer em vaig a sopar.

25 de febr. 2007

APRENDIENDO

Avui no he tingut un dels meus millors dies, m'he refugiat en la lectura, i llegint poesia m'he retrobat amb un poema de Jorge Luis Borges que em va impactar fa uns anys, i on avui he tingut la companyia que necessitava.

Aquest poema va significar un abans i un desprès en mi fa 6 anys aproximadament, forma part de la meva evolució.

Espero que us agradi, es titula "APRENDIENDO"

Después de un tiempo, uno aprende la sutil
diferencia entre sostener una mano y encadenar
un alma, y uno aprende que el amor no significa
acostarse y una compañía no significa seguridad,
y uno empieza a aprender...

Que los besos no son contratos y los regalos no
son promesas y uno empieza a aceptar sus derrotas
con la cabeza alta y los ojos abiertos y uno
aprende a construir todos sus caminos en el hoy,
porque el terreno de mañana es demasiado inseguro
para planes... y los futuros tienen una forma
de caerse en la mitad.


Y después de un tiempo uno aprende que si es
demasiado, hasta el calor del sol quema.
Así que uno planta su propio jardín y decora su
propia alma, en lugar de esperar a que alguien le
traiga flores


Y uno aprende que realmente puede aguantar, que
uno realmente es fuerte, que uno realmente vale,
y uno aprende y aprende...
y con cada día uno aprende.

Con el tiempo aprendes que estar con alguien
porque te ofrece un buen futuro, significa que
tarde o temprano querrás volver a tu pasado.


Con el tiempo comprendes que solo quien es capaz
de amarte con tus defectos, sin pretender cambiarte,
puede brindarte toda la felicidad que deseas.


Con el tiempo te das cuenta de que si estás al
lado de esa persona solo por acompañar tu soledad,
irremediablemente acabarás no deseando volver
a verla.


Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos
son contados, y que el que no lucha por ellos tarde
o temprano se verá rodeado solo de amistades falsas.

Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en
un momento de ira pueden seguir lastimando a quien
heriste, durante toda la vida.


Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo
hace, pero perdonar es solo de almas grandes.


Con el tiempo comprendes que si has herido a un amigo
duramente, muy probablemente la amistad jamás volverá
a ser igual.


Con el tiempo te das cuenta que aunque seas feliz
con tus amigos, algún día llorarás por aquellos
que dejaste ir.


Con el tiempo te das cuenta de que
cada experiencia vivida con cada persona es irrepetible.


Con el tiempo te das cuenta de que el que humilla o
desprecia a un ser humano, tarde o temprano sufrirá
las mismas humillaciones o desprecios multiplicados
al cuadrado.


Con el tiempo aprendes a construir todos tus caminos
en el hoy, porque el terreno del mañana, es demasiado
incierto para hacer planes.


Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas o
forzarlas a que pasen ocasionará que al final no sean
como esperabas.


Con el tiempo te das cuenta de que en realidad lo
mejor no era el futuro, sino el momento que estabas
viviendo justo en ese instante.


Con el tiempo verás que aunque seas feliz con los que
están a tu lado, añorarás terriblemente a los que
ayer estaban contigo y ahora se han marchado.


Con el tiempo aprenderás que intentar perdonar o
pedir perdón, decir que amas, decir que extrañas,
decir que necesitas, decir que quieres ser amigo,
ante una tumba, ya no tiene ningún sentido.

Pero desafortunadamente, solo con el tiempo...

22 de febr. 2007

NO TANQUEM ELS ULLS

Porto dos dies visitant, per qüestions de feina, centres de discapacitats psíquics i/o físics.

He hagut de visitar centres diversos, residències on atenen a aquestes persones amb necessitats especials.


No estem acostumats a veure’ls o en veiem pocs pels carrers, i per això quan veiem aquest casos greus t’impacten molt...penses que això ja no passa, però no és així.

Des de fa uns anys el Govern de la Generalitat ha impulsat tot el tema de Benestar Social, tant a nivell de serveis com d’instal·lacions.

Ja era hora de que s’actués directament sobre el serveis i necessitats de les persones.

La nostra societat va canviant constantment.

Cada vegada més parelles treballen tots dos i necessiten tenir serveis que els hi garanteixi poder cuidar tant dels fill com del majors.

Per això s’estan potenciant les Escoles Bressols, els Centres Cívic, els Casals d’avis, els Centres de Dia, Residències d’avis i Residències per a discapacitats.

Sincerament aquestes visites m’han fet veure algunes coses amb altres ulls. Per un cantó pensava que no hi havia tants casos especials i per un altre he vist que cada centre procura ser el més agradable possible pels seus residents i tenir total cura de les seves necessitats, amb espais molt oberts i molt de sol.

Avui la directora d’un dels centres em comentava que cada vegada es generen noves necessitats.

Allà tenen casos principalment de gent adulta i per causes genètiques, la majoria d’ells sense família, però avui hi ha nous casos de gent amb greus discapacitats físiques o psíquiques provocades especialment per les drogues i per tant ara s’han de moure a generar nous serveis.

Potser veure aquest centres conscienciaria a la gent cap a quin camí els hi porta la droga.

Al Papiol tenim un problema latent de tràfic de drogues

No fa gaire ho vaig comentar amb un jove, i em va dir que ell li havia comentat a un company de l'universitat que vivia al Papiol, i l’altre li va contestar que coneixia el nostre poble perquè havia vingut a comprar "costo"

I quan vaig fer el porta a porta a l’octubre (aviat tornarem) molts pares es van mostrar molt preocupats per aquest tema

S’ha de tenir TOLERANCIA ZERO AMB EL TRÀFIC DE DROGUES.



21 de febr. 2007

POLITICA AL PAPIOL

Moltes vegades em diuen que perquè m'he atrevit a fer política, que això de treballar tant de temps sense cobrar, que tants sacrificis, que ningú creu en la política, que tots els polítics acaben "xumant", etc, etc

Doncs estic a la política perquè jo crec que les coses es poden canviar i millorar, però que cada ú ha de posar el seu granet de sorra.

Malauradament sempre hi ha un motiu que et llença a aquesta aventura....i jo vaig viure molt en primera persona el sentiment d'impotència davant d'una administració tancada.

Veure que els polítics volen que "passis pel tub" sense tenir en compte que allò que volen fer et perjudica, sense tenir en compte la teva veu, sense dret a protestar, sense saber com funciona l'administració per a poder-te moure i defensar-te.

No vull que ningú passi pel que jo vaig passar.

Vull transparència total tant cap als vilatans com als altres grups polítics.

Vull un Ajuntament OBERT, amb majúscules.

Papiol és de tots no dels polítics, i entre tots hem de fer Papiol. I tots vol dir qui governa, qui està a l'oposició, cada vilatà, cada empresa del municipi.

Si es pensa fer una obra que afecta a alguna persona o grup de persones, s'ha de parlar amb elles, escoltar-les i recollir les seves opinions.

La gent ha de participar del projecte que representa Papiol.

Avui en dia tenim un clar exemple de la política que porta l'actual Ajuntament, i malauradament tenim un exemple contra el qual ja no es pot lluitar.

Fins fa uns dies teníem el Parc del Pins...ara no sé com li voldran dir, perquè de pins no en queda ni un.

Teníem un parc al que tots reconeixem que li feia falta arreglo. No es podia fer servir en l'estat que estava.

Però calia sacrificar la natura en l'extrem de no deixar ni un sol dels arbres que hi havien? Aquells arbres han acompanyat l'historia del Papiol molts anys i l'equip de govern actual en 8 anys se'ls han carregat.

Llavors escoltes a l'alcalde parlant a Ràdio Molins i dient que només s'havien tallat els que feien falta, els que estaven malalts...i dos dies desprès els pocs que quedaven també van desaparèixer.

I has de sentir que la gent li diu "que ara entra molta claror al poble"...però si lo que no hi haurà és ombra!!!

I ningú diu res?

On és el Regidor de Medi Ambient de ERC?

I també has de sentir que son ecologistes? Segurament la definició de la Reial Acadèmia de la Llengua haurà de canviar, perquè ara son ecologistes els que en cada obra que fan tallen l'arbrat.

Van fer el camp de futbol i val tallar els arbres, van fer el "vialillo" i van tallar centenars d'arbres...i ara fan un parc i tallan uns 80 arbres.

La justificació per a no haver demanat l'opinió de la gent és que ho havien publicat a la revista. Perquè no haver fet una embustiada general convidant un dia a la gent a que vegin un projecte així? Perquè no haver-ho exposat per exemple a la Festa de la Cirera perquè tothom ho veies i opinés?

Sincerament no els entenc. Volen Dissenyar el Papiol sense comptar amb els papiolencs?

Quan a casa vols pintar i esculls un pintor que t'ho faci no esperes que ell decideixi quin color o pintura posar, has de decidir tu perquè és casa teva. I Papiol és dels papiolencs.

Això és falta de transparència, falta de obertura, falta de claredat, falta de participació, impotència total de cada papiolenc que ha vist com els pins queien un darrera l'altre sense poder ni tenir dret a ser escoltat.

El poder fa que et creguis en dret a decidir que és més econòmic matar la natura que conservar-la.

20 de febr. 2007

JA SÉ PER ON COMENÇAR


Tots el que emigrem guardem poques coses del nostre passat, perquè quan agafes un avió per anar a viure a un altre país, no pots endur-te massa equipatge.

Així doncs, vens amb una maleta plena de roba, però sense el passat, sense fotos, sense les joguines que t'acompanyaven, sense el teus amics i quasi sense família.

Ja fa 28 anys que sóc a Catalunya, el últims 17 al Papiol, on he trobat el meu lloc, el meus amics/amigues, la meva família.

Jo no en tinc gaires fotos de quan era petita, però tinc el record més meravellós de tots: els meus avis.

No vull aquí posar totes les coses que recordo d'ells i que trobo a faltar, això m'ho guardo per a mi...però vull que els coneixeu.

És el meu petit homenatge a aquestes persones que em van estimar tant i van fer tant per mi. Ja fa anys que se'n van anar, però sempre m'acompanyen.

Es deien Vicente Germán i Julieta Añez.